El vol de l’enclusa

El ferro i la memòria

el vol de l'enclusa

Fa gairebé cent anys un senyor que treballava ferrant vaques i cavalls a l’Hospitalet de Llobregat va agafar un tren des de Barcelona fins a la Bisbal del Penedès amb els seus dos fills més petits. Era el 25 de setembre de l’any 1938. Mai no va arribar a destí. M’agrada escoltar les històries de qui m’envolten. Les vides que han passat a prop, abans que la meva. Em fan sentir la fortuna de ser aquí. Com més conec aquells relats de família, de les meves famílies, més ganes tinc d’endinsar-m’hi i reescriure’ls. Removent-los o inventant-me’ls si cal! És la gràcia de l’ofici que he triat. Imaginar, practicar, jugar i compartir amb el públic.

He fet i remenant en les vides de la família. Preguntant a tietes, germans i germanes dels avis i les àvies. A parents llunyans que feia més de trenta anys que no en sentia la veu. I he pogut escoltar relats divertits, profunds i també confusos. Noms canviats. Llocs remots. I el silenci del tabú, és clar. Que seria d’una família sense una mica de foscor.

Però tornem a la matèria. El ferro. Aquell tren va estavellar-se contra un altre que anava ple de soldats republicans. En aquell accident van desaparèixer (“volar”) moltes persones. Una d’elles, aquell senyor que ferrava les vaques i un dels seus dos fills. L’altre, el que no va volar aquell dia, es deia Joan i era el meu avi. Es va refer i va seguir en certa manera vinculat al metall i les seves variades formes. Va ser un aprenent excel·lent fins a convertir-se en un petit empresari de l’Hospitalet del Llobregat on va obrir el seu propi taller de metal·lúrgia a mitjans dels anys cinquanta. Aquell taller encara funciona gràcies al meu pare i la seva tossuderia, on de retruc jo hi he treballat incalculables hores. Des de molt petit que recordo trastejar entre ferros i eines.

De tot plegat, aquests són els records més primaris que tinc d’aquell espai: màquines, soroll, olors, espurnes, la brutícia pròpia del taller… I un objecte molt específic: una enclusa. Fabricada l’any 1903. Antigament en els treballs de foneria metal·lúrgica s’incrustava l’any de construcció de les peces. Imagino que era la manera d’organitzar i emmagatzemar la quantitat industrial de material que es fabricava. I des de llavors, sempre l’he vista al taller de l’avi i del pare. I preguntant i escodrinyant, no m’he pogut estar d’imaginar que aquella va ser l’enclusa de l’home que va agafar aquell tren. On picava cada dia per donar forma a les ferradures de vaques i cavalls.

Així que quan la veieu volar davant vostre, voldria que penséssiu en el significat profund que té per a mi. Ho vull compartir. Tot i que encara no sé exactament el què passarà sí sé què vull evocar. Voldria que entréssiu amb mi, ni que fos per un breu moment, a veure la vida d’aquell taller; la precisió i el desordre; l’assaig i error d’aquella feina. Un petit caos convertit aquí en un camp fantàstic per l’imaginari. Per transformar els objectes. Per resignificar la feina del ferrer, un treball brut i poètic a parts iguals.
La meva idea és fer lleugera la duresa d’aquest material aparentment fred, sòrdid, brut i pesat que és el Ferro.

TÍTOL. El vol de l’enclusa
DIRECTOR / IDEA. Joan Català
ESTRENA. 2022